La minisèrie sobre l’accident nuclear estrenada a HBO no és una simple recreació: és un advertiment i faríem bé d’escoltar-lo

Un dels problemes fonamentals de les pel·lícules i sèries basades en fets reals és que, si la història que s’explica és massa coneguda, l’espectador va sempre un pas per davant del relat. Això repercuteix decisivament en la seva percepció, perquè al final hi ha el risc que ho miris amb cert afany contemplatiu, però també en la pròpia capacitat de la ficció per fugir de la simple recreació. Per tant, té molt mèrit explicar una cosa de la que tothom en sap al final i igualment mantenir-te en tensió, de la mateixa manera que té molt mèrit mostrar una realitat tan complexa fent justícia a tots els seus matisos. Ha resultat ser el cas de “Chernobyl”, una minisèrie de cinc episodis que reconstrueix el fatídic accident a la central nuclear sense que en cap moment et faci la sensació d’estar veient una història ja explicada o abusi de recursos melodramàtics que desvirtuïn l’eloqüència dels fets. L’aposta dels seus responsables és tan clara com agosarada: convertir l’incident, i les seves esfereïdores conseqüències, en una experiència més sensorial i física que no en una dramatització a l’ús. Un  veritable malson en forma de desastre nuclear. És per aquest motiu que no és un producte per a tots els paladars, i alhora això la converteix en una de les sèries més colpidores del que portem d’any.

Després d’un pròleg que deixa clar que aquesta és una història amb esperit de denúncia, “Chernobyl” ressegueix amb cura i sentit del detall l’accident a la central i els diferents punts de vista que ajuden a entendre’l en tota la seva dimensió. Tenim els tècnics que treballaven al reactor, les famílies que hi vivien a prop, els cossos d’emergència que s’hi van desplaçar i també els polítics que, amb els seus recels, van laminar la necessitat d’una resposta immediata. Les mirades sobre un mateix esdeveniment i les seves conseqüències es van succeint amb una sobrietat que arriba a fer-se irrespirable: “Chernobyl” evita en tot moment la temptació de carregar les tintes del desastre (no hi ha escenes espectaculars que emfatitzin la tragèdia, sinó que aquesta emana de la claustrofòbia i l’angoixa de no saber com afrontar-la) i es dedica a explorar la progressiva desolació que es va apoderant de totes les víctimes directes o indirectes de l’accident. L’escena en què es produeix és ben significativa. Sentim un soroll llunyà i veiem les flames del que acabarà essent un dels episodis més traumàtics dels anys 80, però en cap cas hi ha un interès morbós per ensenyar-nos res que no tingui a veure amb aquesta sensació d’incertesa, d’indefensió. La càmera no busca l’horror, prefereix que el respirem o representar-lo en imatges tan poderoses com la d’un ocell mort. Sabem com acabarà, tot plegat, però veure-ho des d’aquesta perspectiva tan respectuosa, i al mateix temps tan dura, ens fa adonar que el que va passar a Chernobyl ens interpel·la a totes i a tots. Ho feia en aquell moment i ho fa ara.

Per això aquesta minisèrie és tan recomanable. A banda del seu sorprenent registre narratiu, molt ben acompanyat d’un esplèndid planter d’intèrprets, sap transcendir el seu context històric per erigir-se en una metàfora dels errors que no podem tornar a repetir i de la conveniència de no oblidar. L’accident es va produir fa 33 anys, però encara es tendeix a polititzar qualsevol cosa en lloc d’afrontar-ne els danys socials i personals. “Chernobyl” és una critica als obscurantismes polítics, a la falta d’humanitat, a la burocràcia emparada en finalitats ideològiques, a les pràctiques irresponsables en la gestió de les tragèdies. No és una recreació, és un advertiment. I faríem bé d’escoltar-lo.

Pep Prieto: Periodista i escriptor. 
Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política