És fàcil recomanar ‘Fosse / Verdon’ als aficionats al musical. Els coneixedors i entusiastes d’aquest món van a trobar en aquesta minisèrie de FX (que al nostre país es pot veure a través d’HBO) una recreació fastuosa, elegant i rica en detalls d’un món que els apassiona. Però és igualment fàcil recomanar a qui no sigui adepte als musicals. Fins i tot a qui els noms de Bob Fosse i Gwen Verdon no li diguin res. Perquè la minisèrie s’encarrega de fer que la seva història personal transcendeixi l’interès que pugui generar la història professional. Ho aconsegueix amb una aproximació a la seva relació que busca, sobretot, moments d’intimitat en què l’espectador comprèn, a través de silencis i de mirades, la desigualtat del tàndem. És a dir, que el nom de Fosse sempre estarà per davant i taparà el nom de Verdon, tal com ja indica el títol de la minisèrie. Es tracta llavors de la història d’una parella que mai estarà en igualtat de condicions: quan ell no és ningú, ella intenta que ell sigui algú. Quan ell ho és tot, ella no és ningú.

Així, la minisèrie arrenca després del fracàs del debut cinematogràfic de Bob Fosse i les dificultats per recuperar-se del patacada. L’actor Sam Rockwell assumeix el paper d’artista esfondrat i geni incomprès, mentre que l’actriu Michelle Williams brilla en el paper de l’entusiasta Gwen Verdon en una interpretació que segur li reportarà més d’un premi. Està fantàstica en els moments en què exerceix de ballarina, en els quals exerceix d’actriu i en els quals exerceix de dona que veu com la seva relació se li escapa de les mans. La música, l’altre element destacat de la minisèrie, reforça les dues interpretacions i té múltiples usos: per ficar-nos al cap dels protagonistes, per generar flashbacks i, per descomptat, per ballar, movent els peus a cada episodi. És una de les poques sèries musicals que fa un ús de la música veritablement pròpia del gènere musical, la qual cosa no és d’estranyar, tenint en compte que la minisèrie té al darrere a Lin-Manuel Miranda i Thomas Kail.

No obstant això, el nom propi que val la pena destacar és el de Joel Fields, conegut per haver estat guionista de ‘The Americans’ (també de FX). En aquest cas només exerceix com a productor executiu, però la seva empremta es fa evident en la forma com la minisèrie tracta la lenta desintegració de la parella, capturant la distància creixent a través de paraules no pronunciades. Aquesta crònica de l’enfonsament de la relació es creua amb les escenes musicals, que van des de l’espectacular, com l’assaig que fan de Cabaret, fins a la senzillesa d’una habitació amb els dos personatges treballant en una coreografia. En el retrat del món de Hollywood, la minisèrie fa pensar en la fredor que explicava ‘Feud’, la sèrie de Ryan Murphy (també de FX). Però si aquella estava marcada per l’enveja, aquí està marcada pel suport, gairebé il·lús, d’una dona que va ajudar al seu marit, fins i tot quan el seu matrimoni anava ja a la deriva, triturat per les infidelitats d’ell, i l’ombra allargada la faria invisible, com aquest títol que sembla aixafar el nom de Verdon.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa en El Món a RAC1, El Temps, Què Fem i Sapiens, entre altres. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió, l’últim titulat Història de les sèries (Roca Editorial) i és professor a l’escola de guió Showrunners BCN.