Barry: Tot és comèdia

No se li fa prou cas a “Barry”, sèrie de Bill Hader per a HBO sobre un assassí a sou que decideix fer-se actor

Bill Hader no té la popularitat que mereix el seu grandíssim talent. A banda de ser un dels millors imitadors del món, com ha demostrat en repetides ocasions al “Saturday Night Live”, ha anat forjant una carrera molt interessant que inclou papers petits però antològics a pel·lícules com “Supersalidos”, “Paul”, “Paso de ti” o “Tropic Thunder”. És d’aquells actors que, encara que aparegui poc, deixa empremta, perquè porta la comèdia adherida a cada gest, a cada paraula. Com a bon comediant, és capaç de semblar la mar d’ordinari i també ser exageradament histriònic; passa de provocar hilaritat a transpirar una desarmant tristesa. De totes aquestes capacitats emana “Barry”, comèdia que ha escrit, produït, dirigit i protagonitzat per a HBO i que acaba d’estrenar la seva segona temporada. Hader va rebre un Emmy per aquesta sèrie i és una de les grans comèdies en emissió, però no acaba de tenir el ressò que es mereix. No és, ni de bon tros, d’aquelles que es lloen i es recomanen compulsivament. I és una llàstima, perquè és una divertidíssima tragicomèdia sobre la fràgil línia que separa la vida de l’art, i també una faula molt encertada sobre aquesta tendència tan humana a voler viure altres vides. És per tot això que convé reivindicar-la, i també per l’evidència que la televisió actual no va precisament sobrada d’humor intel·ligent.

El Barry del títol és un assassí a sou que s’ha guanyat el prestigi per la seva solvència a l’hora de complir amb els encàrrecs que li fan, però amb una conseqüència inevitable: només viu per a la seva feina i s’ha instal·lat en una mena de bombolla emocional que el manté aïllat dels altres. Mentre investiga una de les seves potencials víctimes a Los Angeles, acaba participant involuntàriament en el càsting per a una obra de teatre. Vés per on, l’experiència li agrada més del que mai s’hauria pensat, també perquè hi coneix una actriu, Sally, que li descobreix sentiments que ja no recordava que existien. Barry decideix fer-se actor, perquè és a l’escenari on el món li sembla més sostenible, més tangible. Tot això passa als primers minuts de l’episodi pilot. A partir d’aquí, sense entrar en els seus girs argumentals, la sèrie adopta el perfecte equilibri entre thriller, drama costumista i comèdia negra per explorar temes com l’empatia, la soledat o la fragilitat de les aparences. Conceptes que, com la mateixa sèrie, sempre han basculat entre la comèdia i el drama i que, al final, són la perfecta metàfora de les nostres disfuncions com a individus i com a societat. Afortunadament, Hader s’allunya en tot moment d’aquesta obsessió per allargassar-ho tot en què incorren algunes sèries actuals: les temporades de “Barry” són de vuit episodis de trenta minuts i aquesta decisió és directament proporcional al ritme que té l’evolució de la història. No hi falta ni hi sobra res.

“Barry” és l’homenatge de Hader al gènere que l’ha fet créixer i estableix una dialèctica permanent entre els seus recursos tradicionals (en un mateix capítol hi ha marge per als jocs de paraules, l’splapstick i el gag escatològic) i la seva formulació a d’altres estils narratius. Per això hi conviuen la cruesa de preparar un assassinat i la màgia de pujar a un escenari, els nervis d’enamorar-se d’algú i el nus a la gola de saber-se en perill. Per descomptat que Hader hi ofereix un recital de les seves capacitats camaleòniques, però també mereixen destacar-se les aportacions de Sarah Goldberg, Stephen Root i el veterà Henry Winkler, impagable en la pell d’un professor d’art dramàtic. HBO la va renovar per a una tercera temporada quan només feia una setmana i mitja de l’estrena de la segona, constatació que “Barry” ha vingut per quedar-se.