Amb “Nosotros” Jordan Peele revalida que el veritable cinema d’autor actual és el de terror, el gènere que més i millor parla del món en què vivim

“Nosotros”

“Déjame salir” de Jordan Peele va ser un èxit de crítica i públic arreu del món, i un dels principals motius el trobem en la seva pròpia configuració com a pel·lícula de terror: fa por, i molta, perquè ens parla de realitats tangibles que percebem com a properes, però també perquè hi veiem un relat que ens explica les derives morals del món. En aquest subtext hi ha espai per a l’humor, perquè al capdavall tenir por és necessàriament el contrast d’emmirallar la realitat amb el que té d’absurda. És exactament el que ha fet Peele amb el seu següent treball, “Nosotros”, que també està triomfant tant des del punt de vista comercial com artístic. Es tracta d’una pel·lícula molt inquietant, a estones realment terrorífica, que com el seu mateix títol indica parla de nosaltres, dels nostres racons més foscos i de l’acceptació de les nostres fragilitats. I de nou en un context polític i social que reconeixem com a propi. També ens fa riure, perquè Peele no entén la por com un fenomen rígid o fruit de l’afectació, sinó com un registre emocional que és inherent a la nostra existència. Peele sintetitza, en el seu estil, una idea que s’ha anat consolidant en els darrers anys: el veritable cinema d’autor contemporani és el de terror, el que més i millor parla de l’aquí i l’ara. Ara no anem al cinema per ser simplement espantats, perquè el gènere s’ha erigit en tot un apuntador del que ens envolta. Perquè tenim por i fem bé de tenir-la, perquè és així com aprenem a conèixer-nos.

“Nosotros”

No és un fenomen nou, perquè la història del cinema ja té uns quants punts d’inflexió gràcies als grans autors del terror. Tod Browning, John Carpenter, Wes Craven, David Cronenberg, Tobe Hooper o George A. Romero, per citar-ne només uns quants, en són el paradigma. Però en el que està passant ara hi ha una variant significativa, i és que el gènere ha assolit una globalitat i una transversalitat que fins ara eren gairebé inèdites. Les pel·lícules d’aquells grans mestres eren rendibles partint de pressupostos molt baixos, i era el pas del temps el que les forjava com a icones. Era un moment en què el cinema de terror era vist com un producte minoritari o, en el millor dels casos, com el fruit d’una demanda molt sectorial, però se li negava una categoria artística que només amb els anys aconseguia legitimar. També hi havia un altre fenomen, consistent en els autors ja consolidats que feien incursions en el cinema de terror i contribuïen a prestigiar-lo en contextos comercials que no li eren precisament favorables. Ara, en canvi, el terror és “mainstream” d’entrada i es produeix des dels grans estudis. Conscients del llegat que tenen entre mans,  els seus artífexs no es limiten a explorar el motllo: el volen reinventar. No és una moda, o un caprici conjuntural, sinó que s’ha fet estructural, perquè és la millor expressió de la nostra era. Això val per Peele, per James Wan, per David Robert Mitchell (qui també resumeix a la perfecció el moment en què ens trobem: només cal veure “It Follows” i “Lo que esconde Silver Lake” per adonar-se de com es construeix una identitat creativa), per Mike Flanagan, per Andy Muschietti, per Robert Eggers o per Ari Aster, que a “Hereditary” oferia un dels retrats més angoixants mai vistos dels terrors domèstics. Al final tots aquests cineastes, com els seus il·lustres predecessors, són autors perquè encerten a donar una visió molt personal d’aquelles coses que ens estremeixen com a individus i com a societat. Fantasmes, pallassos sobrenaturals, sectes demoníaques, bruixes medievals, ninots de ventríloc o doppelgängers sinistres formen part d’un compendi de pors que ens donen la justa mesura de qui som i en quin món vivim. Peele té raó: tot això va i emana de nosaltres.

Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. 
Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política