Sempre existeix més d’un motiu per parlar amb Miki Esparbé (Manresa, 1983). L’actor acaba de presentar al Festival de Màlaga el curtmetratge “What is Love”, que ha produït, encara té la comèdia “Perdiendo el Este” en cartell, és un dels protagonistes de la sèrie “Gente hablando” (Flooxer/Atresplayer) i, en breus, estrenarà la també televisiva “Brigada Costa del Sol” (Telecinco/Netflix). Per on comencem?

Miki Esparbé

Mentre promociones “What Is Love”, estàs fent mil coses. Digui’ns només 999 d’aquestes mil coses…

Que no és veritat que estigui fent tantes coses!

Un amic ens ha dit: Miki Esparbé és el José Sacristán del segle XXI. L’home que tot ho fa i que ho fa molt bé.

Saps el que passa: que tinc la fortuna de tenir feina en aquest sector nostre que és tan complicat i punyeter, i on tinc tants amics i amigues amb molt talent, però  que no sempre tenen projectes entre les mans. Jo he tingut la sort de poder encadenar projectes durant els últims anys, però sé que això no és perdurable. Un dia treballes molt i, de cop no treballes gens.

“What is love”

Parlem del més recent. Com neix “What is love”?

El realitzador Paco Caballero i jo tenim una relació molt estreta, i ja havíem rodat els curts “Doble check” i “Cheque polvo”. I, a més, som molt amics. A més, acabem d’estrenar als cines “Perdiendo el Este”.  És com un germà professional i un germà que tinc a la vida, i, afortunadament, ens coordinem molt a l’hora de treballar junts. I just durant l’època que va sortir el projecte de “What Is Love” inclús vivíem al mateix edifici: jo vivia a l’entresòl, i ell en el primer. I un dia vaig pujar a veure’l, i li vaig preguntar: “Què fas?”. I em va respondre: “Acabo d’escriure un curt”. “¿I qui és el teu protagonista?”, li vaig dir. “Doncs, si vols fer-ho tu…”, em va suggerir. Bàsicament, la idea sorgeix d’una ruptura en una relació de set anys del Paco. L’argument està inspirat en alguna cosa que ell havia viscut amb la seva exnòvia: jugar als rols que ell i ella no es coneixen, per intentar reviure la relació. Al principi, no estava pensat com un pla-seqüència, però després vam veure que era necessari explicar-ho així. Perquè és l’última oportunitat que es donen, i es pot viure a temps real. No hi havia necessitat de l’artifici de tallar. Com a espectador, aquest pla seqüència fa que empatitzis més amb els personatges i la situació, que tot ho visquis més intensament. Des del principi, vam veure clar que la Verónica Echegui era la millor opció com a coprotagonista amb mi. Afortunadament, en la producció, juntament amb Doble Check, també van entrar Escándalo Films i Lobo Kane. I el Paco i jo hem fet el curt que volíem.

Miki Esparbé

Amb Echegui has repetit en un episodi de la sèrie de Flooxer/Atresplayer “Gente hablando”. A “What Is Love”, a més, t’encarregues de la producció executiva. Què fa un productor executiu?

El productor executiu és el que acaba dient quin tipus de producte es fa i com es fa. I, en aquest cas, ha sigut molt fàcil fer-ho amb el Paco perquè coneixem els nostres criteris i les nostres maneres de veure les coses.

Quantes vegades es va repetir el pla-seqüència?

Sencer, sis. La toma bona, és l’última. No va ser fàcil. Mai havia fet un pla-seqüència tan llarg. Ha sigut una aventura. Ja sé que això es diu sempre, però vam tenir la sort de rodejar-nos d’un equip tècnic brutal. Era interessant veure com entre tots estàvem explicant alguna cosa que és bastant universal, que podia tocar-nos una mica. Per tant, el nivell que la gent es va involucrar va ser brutal.

Parla’ns dels teus curtmetratges com a director, com “El palo”, “Niña de papá” i “Cariño”.

Quan m’anomenen director, em cago a sobre!

“What is love”

Ah, no ets director?

Uf, vejam, sóc curiós dins el sector. M’agrada investigar, conèixer el meu treball des d’una altra perspectiva, involucrar-me des d’un altre lloc. Per això també acostumo a escriure el que dirigeixo, fins ara. A la llarga, m’agradaria dirigir un projecte més enllà dels tres minuts i mig, que és el màxim que ha durat un curtmetratge meu. Si el primer curt que vaig filmar, “El palo”, va consistir en un pla-seqüència gravat amb un mòbil perquè no m’atrevia a reclutar un equip sencer de rodatge.  Amb el segon, “Niña de papá”, ja ho vaig fer. I “Cariño” l’he realitzat amb el Ricardo Gómez. Això de gravar un llargmetratge, de moment, ho dic amb la boca petita. Coordinar-ho tot i portar la batuta en un llarg, avui en dia, és un repte massa gran.

T’agrada la definició de còmic?

Sí que em considero, en part, còmic. Les etiquetes no m’agraden, i a la nostra indústria, la de còmic va associada al fet que només pots fer comèdia. Jo l’associo a la capacitat que tens de treballar en un gènere que, afortunadament, és un gènere complex per qui no sap valorar, i que t’aporta moltes alegries. A mi, fer comèdia em dóna la vida. Espero i desitjo no deixar de fer-la mai. Em considero un actor que intenta defensar un paper amb el mateix nivell de compromís sigui còmic o dramàtic: sense jutjar-lo i amb tota la veritat que pugui.

Tothom és molt fan dels còmics. I els necessitem.

Una vegada, Carmen Machi em va dir una cosa: “Si vols trobar un bon actor de drama, agafa un actor de comèdia”. La mateixa Carmen o Javier Cámara compleixen aquesta regla.   

Yolanda Ramos també.

El que fa Yolanda Ramos a la sèrie de TV3 “Benvinguts a la família” és un espectacle, una passada. Ja a “Carmina y Amén”, de Paco León, estava tremenda.

“Las distancias” Alexandra Jiménez i Miki Esparbé

Aquella conversa amb Carmina Barrios al sofà…

Exacte! La Yolanda és molt bona. Sóc molt fan. Mare meva!

Els còmics inclús compliu una funció social.

Estic d’acord. L’altre dia llegia un fil de Twitter d’un guionista al que admiro molt, Tomàs Fuentes, que començava així: “Jo faig humor del que em fa por”.

Pedro Almodóvar acaba d’estrenar ‘Dolor y gloria’. Et veus en el seu cinema? De noi Almodóvar?

Tan de bo!! Algun dia m’agradaria treballar amb ell, igual que amb altres cineastes com Carla Simón, Carlos Vermut, Cesc Gay o Elena Martín. La primera comèdia que recordo haver vist a casa, amb tota la família rient, és “Mujeres al borde de un ataque de nervios”.

A “Las distancias”, en teoria, tu eres el protagonista. Però, després resultava que la història es torçava, i et tornaves un personatge que apareixia poc, però del que la resta d’amics parlava sense parar. Tota una sorpresa narrativa pels espectadors del film d’Elena Trapé.

Jo l’anomeno un protagonista a l’ombra. El meu personatge marxava de la casa de Berlín, i els seus amics es veien obligats a pensar per què havien anat fins allà. Només vaig rodar vuit o nou sessions. És un personatge que s’explica més pel que calla que pel que parla. I pel que diuen els seus companys sobre ell. Aquest final, amb el meu retorn, va ser totalment improvisat. “Las distancias” m’ha donat moltes alegries, i, a més, parla de la meva generació. Toca tecles que ens afecten bastant. És la generació post-crisi.

“El rey tuerto”

Una altra parada imprescindible a la teva trajectòria: aquella excel·lent composició de personatge de l’Ignasi en “El rey tuerto”. Primer, en teatre i, després, a la pantalla gran. D’on surt aquella veu de l’Ignasi, aquella manera de parlar tan identificativa?

Marc Crehuet, el director i autor d’“El rey tuerto”, em va dir que li quadrava molt que el meu personatge tingués un defecte en la parla, que arrossegués les erres, que fos tartamut o alguna cosa així. D’alguna manera, ensenyàvem que era vulnerable des que era un nen. I és alguna cosa que li ha marcat a l’escola, a l’institut… Vaig acabar proposant dir les esses malament. Quan ho vaig suggerir, clar, no vaig veure que seria una hora i mitja de funció teatral mantenint això. Li tinc molt apreci a l’Ignasi, i la gent també l’adora. Pobret meu! És per emportar-te’l a casa i fer-li una sopa.

Amb Crehuet ja havies coincidit a la sèrie de TV3 “Pop ràpid”? Quin és el secret de la frescor, encara avui en dia, de “Pop ràpid”?

El secret és la voluntat de fer aquí una ficció amb uns referents estrangers que llavors ens marcaven com les sèries “The Young Ones” i “Flight of the Conchords”. I, després, l’habilitat del Marc per poder crear aquest univers en un espai tan reduït, amb un pressupost tan ajustat i amb un format, el de comèdia de 25 minuts, que llavors era novetat. És el format d’“After Life” (Netflix) de Ricky Gervais. Eren uns personatges que eren un regal, creats per un prodigiós com el del Marc.

“El rey tuerto”

Sumem activitats? A sobre, escrius.

Sí, però del que venia abans, de la curiositat. Escriure és una finestra creativa per obrir. Sóc un cul inquiet, i, quan hi ha períodes en els quals no estic rodant, m’agrada ocupar-me en l’àmbit artístic de què sigui. Com que sé que escriure no és el meu ofici, ni la meva vocació, em permeto experimentar i provar. He escrit moltíssimes coses que han quedat a un calaix. Vaig publicar un llibre amb el Paco Caballero, “Soy tu príncipe azul, pero tú eres daltónica”, editat per La Galera, i ara estic escrivint l’embrió d’un guió amb el Marc Artigau, un dramaturg a qui admiro molt. És un tio amb una sensibilitat brutal, i una poètica a l’hora d’escriure molt interessant.

Projectes?

El passat divendres vaig acabar la gira de l’obra de teatre “La importància de ser Frank”, i el més pròxim que tinc és una pel·lícula a finals d’abril, que estaré rodant fins a l’última setmana de juny. Pendent de veure tinc “Brigada Costa del Sol”, una sèrie de Telecinco i Netflix, que s’estrena pròximament. Tornarem amb “La importància de ser Frank” l’any que ve, i hi ha una altra oferta de teatre de la que no podem dir res. Em sento molt afortunada de poder combinar el teatre, la televisió i el cinema. És una manera d’investigar el teu ofici i de sentir-te realitzat en l’àmbit creatiu. “La importància de ser Frank”, adaptació d’una obra d’Oscar Wilde que estrenem en el Teatre Nacional de Catalunya, et demana un gran nivell d’exigència com a actor en cada funció. Sí, és una comèdia, però el nivell de compromís que ens requereix és tot un drama. Té un punt de “La La Land”, amb unes coreografies molt boniques. I els meus companys i companyes canten… jo faig el que puc. Una de les claus de l’èxit del muntatge és que tots ens portem molt bé, i que el director, David Selvas, va ser molt llest a l’hora de formar el repartiment.

Ens hem passat aquesta entrevista parlant de comèdia i de riure. Però, què et fa plorar? Què t’emociona a tu?

El barem és molt ampli. Em pot caure una llagrimeta amb una comèdia blockbuster comercial total, eh? Si em toquen la fibra, me la toquen. I amb un dramón, sóc el primer que es posa tonto. L’altre dia vaig plorar amb unes seqüències de  “Mira lo que has hecho” (Movistar+), la sèrie de Berto Romero. Sóc de llàgrima fàcil, sí.

Tens pensada la teva làpida?

Guauuu! I si a la meva làpida poso precisament això?: Guauuu! Ja, ja… Potser a la meva estarà escrit alguna cosa així com “Ho podria haver fet millor, però no en vaig saber”. No està malament, no? M’ho apunto.

Esperaves haver estat professionalment tan ocupat en aquests últims anys?

Que va! No m’ho esperava per res. L’altra dia no sé qui em va dir que ja portava 15 pel·lícules fetes, i vaig al·lucinar. Òbviament, no en totes tens el mateix volum de feina. He participat en pel·lícules en les que la meva presència era testimonial, vegeu “El camino más largo para volver a casa”, de Sergi Pérez.


Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 años.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.