Posar-se davant del mirall és un acte quotidià de qualsevol i que no sol tenir més enllà d’unes conseqüències trivials; però quan ho fa un autor, un artista, aquest reflex pot adquirir la transcendent forma d’una confessió, un propòsit (Goya, Velázquez, Van Gogh…, es van amagar o es van revelar a l’interior de la seva obra pictòrica, o aquell “jo sóc Madame Bovary” que va dir Falubert). Es dóna la circumstància que dos dels més grans, personals i venerats cineastes vius, Clint Eastwood i Pedro Almodóvar, han utilitzat les seves últimes i recents pel·lícules, Mula” i “Dolor y gloria”, com un polit mirall que reflectís una imatge seva interior, íntima i impossible d’apreciar a simple vista. Són dos directors molt allunyats entre si tan èticament com estèticament, i l’obra dels quals no pot ser més antagònica, però han coincidit gairebé en dia i hora davant del mirall i el confessionari.
No és la primera vegada que Eastwood i Almodóvar parlen molt de si mateixos a les seves pel·lícules, ja que “Gran Torino” ja era quasi un ajustament de comptes personals d’Eastwood amb el seu clàssic personatge (en realitat, semblava una obra testamentària d’algú que encara no feia testament), i Almodóvar es va reflectir amb passió i precisió a “La ley del deseo” i a “La mala educación”. Però és ara, a “Mula” i a “Dolor y gloria”, on amb més sinceritat entren a les seves entranyes per oferir alguna cosa confidencial i revelador a què mira i escolta.
Clint Eastwood revela a “Mula” la seva sensació de fracàs i desengany i entona una espècie de lament (penediment) a través del personatge central de la seva pel·lícula, Earl Stone, un octogenari vitalista, faldiller i trapella que recorre un tortuós camí per recuperar una mica del que ha perdut, essencialment la seva família. No ens explica la seva vida, que ja ens la saben, sinó la impressió que té d’ella ara, als amargs postres.
Almodóvar sí que repassa zones de la seva biografia en la pell del seu personatge, un director de cinema físicament adolorit i anímicament buit, que és interpretat per Antonio Banderas. Es despulla almenys en part, el director manxec i recrea (meravellosament) estampes de la seva infància juntament amb la seva mare (lluminosa Penélope Cruz) i evoca el desmai dels seus primers pressentiments eròtics o les olors, a gessamí i orins, on va veure les seves primeres pel·lícules. I s’aprecia un Almodóvar més prudent en el reflex de la seva persona adulta: invoca als seus fantasmes recents, a les seves pel·lícules i a la relació complexa i a vegades cucat amb alguns dels seus actors. És ell, sens dubte, i són els seus dolors i les seves crisis, però hi ha cautela, maquillatge i semidespullat en conjugar el verb Almodóvar, com si dubtés al deixar entrar a la càmera, al seu cinema, a algunes estades de si mateix que ni tan sols ell visita. Entra en tromba, en canvi, en la principal, en la seva relació amb la seva mare (personatge que interpreta Julieta Serrano), i allà sí que ens deixa mirar el que va ser, el que no va ser i el que li agradaria que hagués sigut.
I són curioses les maneres que tots dos fan servir per reflexar-se a la seva pel·lícula: Eastwood sempre va ser una persona seca, esquerpa, que amagava el seu talent i la seva poesia darrere una aparença indomable i un cinema musculós; Almodóvar, en canvi, ha projectat una imatge extravertida, festera i amb certa ambició perquè la seva prosa (i dubtosa sintaxi) adquirís tonalitats poètiques amb la sobreexposició a la pantalla dels seus gustos literaris, pictòrics, musicals… Tant “Mula” com “Dolor y gloria” adquireixen una manera contradictòria a la naturalesa dels seus autors, com si pretenguessin a la vegada rebatre’ls i expressar-los: la pel·lícula d’Eastwood conté una trama lleugera i un compost de broma, astúcia dramàtica i gravetat irònica, mentre que la de Pedro Almodóvar és més seca i densa, i té una indubtable aroma a catarsi, a arrodonir “la bola” d’aquella vella memòria que se li ennuegava a “La mala educación” i aquella altra més recent que el consumia a “La ley del deseo”. No hi ha símptomes de frivolitat a la confessió d’Almodóvar.
Eastwood fa un moviment perillós i probablement també catàrtic, ja que li atorga a la seva autèntica filla, Alison, el personatge de la seva filla fictícia en la pel·lícula, i les seves escenes junts, que traspuen sentiments i emocions mal aparcades durant anys, adquireixen un valor de testimoniatge, de real bolcat vital en el paisatge recòndit de tots dos. Almodóvar mou altres fitxes, i troba en la precisió i lliurament d’Antonio Banderas el container per les seves indagacions interiors, pel seu adolorit ajustament de comptes emocionals amb ell, amb la seva obra, amb el seu “univers”.
Podrien ser exclusivament dues bones pel·lícules dins de les seves filmografies, però s’han de situar un esglaó per sobre al oferir enfocada una imatge (una altra imatge) dels seus autors, que apareixen en elles amb un propòsit (ser descoberts) i una confessió (tal qual).
