El 1932, un ciutadà de Kentucky anomenat Tod Browning va treure de l’armari als artistes del circ. No en el sentit literal, sinó que el cineasta va posar el focus en el patiment d’aquests, en les seves desgràcies, en el que els passava a aquestes criatures desesperades quan s’acabava la funció. Aquest home que, de petit, muntava obres de teatre al jardí de casa seva, va mostrar a ‘La parada de los monstruos’ la cara oculta i fosca de l’anomenat major espectacle del món. Va treure el circ de la seva edat de la innocència, li va treure glamour i li va afegir tenebrisme a un film el títol original era ‘Freaks’ i que, encara avui en dia, provoca terror i tendresa a parts iguals. En títols anteriors o posteriors a ‘La parada de los monstruos’, com ‘Garras humanas’, ‘Muñecos infernales’ o ‘Drácula’, Browning va seguir la mateixa línia, mostrant-nos… la monstruositat. Browning va morir el 1962 sense hereus qualificats, sense deixebles avantatjats, sense alumnes que reprenguessin el seu llegat i li donessin brillantor i esplendors moderns. Fins que, el 1985, va aparèixer un californià d’aspecte estrany i cabell esvalotat, de nom Tim Burton i que ens va presentar la seva òpera prima,’Pee-wee’s Big Adventure’, protagonitzada pel popular còmic, després caigut en desgràcia, Pee-wee Herman, àlies de Paul Reubens.

“Dumbo”

Amb el seu segon llargmetratge,’Bitelchús’, Burton va assentar definitivament les bases del que seria la resta de la seva obra: una apologia dels personatges marginals, a vegades herois (‘Batman’), a vegades amb molta mala sort i molta il·lusió (‘Ed Wood’), a vegades desemparats (‘Eduardo Manostijeras’), a vegades d’altres planetes (Mars Attacks!’) o d’aquest (‘El Planeta de los Simios’). Els seus herois o antiherois han sigut assassins (‘Sweeney Todd’), nenes perdudes (‘Alicia en el País de las Maravillas’), filantrops extravagants (‘Charlie y la Fábrica de Chocolate’) o artistes peculiars (‘Big Eyes’). A ‘Big Fish’, el circ va acaparar part de l’argument, però hi ha, escampats en la filmografia del director, molts candidats a treballar a un circ. Una obra on conviuen el bullying i l’extravagància, la por a ser diferent i les comunitats de sers particulars, el show business i la deformitat, la crueltat i la compassió, era lògic que ara fitxés per a la seva quadrilla a un petit elefant de grans orelles amb les quals pot volar. Dumbo estaba destinat a ingressar en l’adorable parada dels monstres de Tim Burton.

“Dumbo”

El ‘Dumbo’ de Burton agafa el film animat original de la factoria Disney i el “burtonitza” sense manies i amb personalitat. En el relat han entrat nous personatges humans, mantenint l’essència, el missatge de la pel·lícula animada de Disney de 1941. Reflexiona sobre diferents i contraposades maneres de veure el circ com entreteniment i també com negoci: hi ha per allà una metàfora inesperadament actual, i per qui vulgui pillar-la, clar, sobre com els petits grups són absorbits pels grans. Els hi sona? A ‘Dumbo’, el realitzador segueix respectant i protegint el dèbil. Criticant el malvat. I posant tanques a la zona de confort dels purs, perquè no puguin penetrar en ella els despietats i els que es riuen dels “defectes” dels altres. El petit paquiderm de l’últim film de Tim Burton dialoga amb la seva obra anterior: acaricia amb la seva trompa a la Nòvia Cadàver, surt a passejar amb Frankenweenie, juga amb els nens de la llar de Miss Peregrine i recorre per les teulades amb Jack Skeleton. Desque comença la pel·lícula, està clar que del que es tracta és de protegir els drets de l’elefant i els seus. I que el bo és Danny DeVito, i el dolent és Michael Keaton. I que l’aparent duresa de Colette Marchand (interpretada per Eva Green) només és una cuirassa per dissimular la seva indefensió i gran cor.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 años.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.