Aquests dies vaig estar exercint de Jurat en el II Festival de Cinema Francòfon Oh La La, que va tenir lloc a l’Institut Français de Barcelona. A més de gaudir d’una interessant programació amb múltiples correspondències temàtiques, vaig tenir l’ocasió de retrobar-me amb la Catherine Corsini (Dreux, 1956), realitzadora a la qual ja havia entrevistat, per Fotogramas, pel seu film anterior “Un amor imposible” adaptació de la novel·la autobiogràfica de Christine Angot publicada el 2018 per Anagrama, que protagonitza Virginie Efira, en el rol de mare de la futura escriptora, a la que donen vida quatre actrius successives. Efira, molt coneguda pel seu paper de veïna religiosa a “Elle”, de Paul Verhoeven, és aquí a una dona que es veu obligada a educar a la seva filla sola, des de finals dels anys 50 a l’actualitat. El pare no reapareixerà fins que no veu la nena convertida en una adolescent amb unes nefastes conseqüències.

Pregunta: Hi ha alguns paral·lelismes entre “Un amor de verano” i “Un amor impossible”. Les dues revesteixen una manera clara, oberta a tots els públics, i contenen un missatge polític sobre la situació de la dona, al llarg de l’últim mig segle. Està d’acord?

Resposta: Sí, amb aquestes dues pel·lícules he volgut fer arribar un missatge polític al públic sobre la situació de la dona a la societat francesa. Les dues mostren la dominació masculina, i en aquesta última es pot veure molt bé la progressiva conquesta de la independència de la dona, malgrat totes les dificultats que, en el seu cas, al ser una mare soltera, no eren poca cosa. La pel·lícula no es limita a ressaltar la dominació home/dona sinó que la lliga a la problemàtica de les classes socials, ja que el pare de la seva filla no vol casar-se amb ella perquè pertany a la classe dominant, mentre ella, al principi del film, no és més que una humil mecanògrafa. Els actes abominables que aquest individu arribarà a cometre també tenen una lectura social, que em sembla important subratllar. La diferència de classes, i els problemes que comporten en les relacions sentimentals, ja estaven presents, d’alguna manera, a “Un amor de verano”, on el fet que una de les noies vingués del camp, i l’altre fos de la capital, acabava posant entrebancs a la passió amorosa que les havia unit, en contra de les convencions socials.

La directora de cinema francesa Catherine Corsini, 2016

P: M’ha agradat molt com tracta el pas del temps a “Un amor impossible”. Encara que la pel·lícula s’estén al llarg de quasi mig segle, els personatges de Virginie Efira i de Niels Schneider, que donen vida al pèrfid engendrador, tot just canvien, excepte al final, quan apareixen amb els cabells una mica més gris. El pas del temps no s’inscriu en el relat de manera massa aparatosa, com sol succeir en el cinema convencional.

R: Sí, va ser molt interessant tota la reconstrucció temporal, i amb una càrrega important nostàlgica, ja que tinc la mateixa edat que la filla del personatge de Virginie Efira, és a dir, que Christine Angot. Així que no es tractava només de travessar la història d’aquests personatges, i de tota França, sinó també la meva. I, en aquest viatge temporal, no volia efectivament que la mirada de l’espectador estigués constantment distreta per coses com el cabell dels personatges, etc. El pas del temps havia de quedar plasmat, però de manera subtil. I a més, en les nostres vides sempre hi ha elements que vénen del passat.
El que ens envolta no pertany al present, hi ha una continuïtat en el pas del temps que ens interessa ressaltar. Així hi ha alguns objectes que estan presents al principi, i acompanyen a les protagonistes en les seves constants mudances per l’espai i pel temps, perquè així és també a les nostres vides. Arrosseguem moltes coses del passat.

P: Què l’ha empès a fer un gir polític en aquestes últimes dues pel·lícules?

R: Potser simplement es tracta que em faig gran. Segurament també per la relació que mantinc amb la meva productora, Elisabeth Perez, i, sobretot, perquè ha acabat agafant consciència de la urgència d’explicar històries més importants, ja que la situació de les dones no ha evolucionat tant com seria desitjable.

“Un amor imposible”

P: El panorama polític també ha canviat. Apareixen inquietants forces que demanen un retorn a un passat previ a la conquista dels drets fonamentals.

R: Sí, no fa res que vam haver de tornar als carrers per manifestar-nos pel dret a l’avortament. Estan tornant tots els extrems. Per això, a “Un amor de verano”, era important per mi evocar aquella solidaritat entre les dones, l’emergència del feminisme i la presa de consciència de dones que volen disposar de les seves pròpies vides. I aquí, a “Un amor impossible”, també volia mostrar la lluita de les nostres mares, que van ser les primeres feministes, encara que moltes vegades ni tan sols fossin massa conscients, com és el cas del personatge de Virginie.

P: Fa l’efecte que com que hi ha un pont entre dues èpoques, entre les primeres conquestes socials i l’actualitat, com si en els anys que van intervenir ens haguéssim despreocupat una mica.

R: Sí, existia l’errònia sensació que els drets fonamentals havien estat definitivament adquirits, i que ningú podia treure’ns-els. Inclús la paraula feminisme a França es percebia com alguna cosa negatiu i passat de moda. I avui en dia, també gràcies a tot el relatiu al cas Weinstein i al Metoo, les dones han pres consciència de la dominació masculina, de la desigualtat en els salaris, i en els llocs de responsabilitat, ja que les grans decisions les segueixen prenent principalment els homes. Per no parlar de la resta del món, com a Irak on la dona és condemnada a bastonades per fer costat a les que no volen portar vel, amb una pena de 35 anys de presó… Cada vegada que llegeixo una notícia d’aquest tipus és com si m’arrenquessin una part de mi, com si em fessin mal a mi mateixa, i per això vull posar el meu granet de sorra en la lluita per la igualtat definitiva, una conquesta que seria beneficiosa per tots.

“Un amor de verano”

P: “Un amor imposible” també és una commovedora feina sobre el cos de Virginie Efira, que és observat amb una mirada diferent de la que estem acostumats.

R: Sempre m’ha agradat mostrar escenes d’amor amb cossos de dones reals, que no són models, ni res per l’estil. Crec que en aquest tipus de bellesa fora de les normes hi ha un cert pudor, com si aquestes dones no volguessin mostrar-se, per por a no ser acceptades. I a mi m’agrada que s’admiri la seva bellesa, perquè precisament no correspon al cànon. Ho trobo emocionant.

P: Què representa per a vostè la personalitat de l’escriptora Christine Angot en general, i “Un amor imposible” en particular?

R: La meva productora me la va descobrir. Christine Angot, a França, és un personatge que concentra molta animadversió, perquè apareix regularment a la televisió, i diu el que pensa amb molta vehemència. Mai defalleix. He llegit totes les seves novel·les, però aquesta em va arribar al fons del cor, perquè és el testimoni d’algú que intenta apropar-se al màxim a la veritat, de la manera més precisa possible, escollint sempre les paraules més adequades. I m’agrada també l’última part de la novel·la, en la que, després d’haver tallat tots els ponts amb la seva mare, torna cap a ella, per tractar d’explicar-li tot. Explicar-li que els abusos que li va infligir el seu propi pare també eren una sort de venjança social contra la seva mare. Aquesta última part ha estat vista com una mica més didàctica, però a mi em sembla molt necessària, tant en el llibre com en la pel·lícula. Després de tantes emocions, passem a una part més ideològica i discursiva que pertany al pensament. S’ha de conceptualitzar el caos, per poder escapar d’ell.

P: Com s’ha relacionat Christine Angot amb la producció de la pel·lícula?

R: M’ha deixat total llibertat per reescriure-la a la meva manera. Com que m’agradava molt la novel·la, estava segura de no trair-la. Va llegir el guió quan ja estava acabat, tal com s’havia acordat per contracte. Mai va intervenir en el rodatge, i va veure la pel·lícula acabada amb la seva mare. A les dues els va agradar molt. La seva mare inclús la va tornar a veure. Li va agradar molt com Virginie Efira donava vida a la seva rèplica de ficció.

“Un amor imposible”

P: L’escena que més m’agrada és aquella en la qual la filla apareix amb el seu pare, després d’una excursió, i de seguida entenem, només amb la mirada, que alguna cosa ha passat. L’espectador se n’adona d’alguna cosa que la mare no és capaç de veure. Resulta bastant pertorbador.

R: Sí, era tot un repte com reflexar tota aquesta violència que, al mateix temps, no es pot expressar, ja que les nenes que han patit maltractament i abusos sexuals no s’atreveixen a explicar-ho. És tan pertorbador comprendre després tot el que han passat.

P: És curiós, perquè en el festival Oh La La hem vist també “Les chatouilles”, la pel·lícula en la que Andréa Bescond rememora els abusos que va patir de petita, aquesta vegada a mans del millor amic de la família. És com si ara estigués sortint tot a la llum.

R: No he vist la pel·lícula, ni tampoc l’obra de teatre. Però està clar que estem en un moment, com dèiem abans, en el que les dones, i també els homes, com és el cas en l’últim film de François Ozon (“Gracias a Dios”), estan prenent la paraula per explicar tots els abusos patits durant la seva infància, sense haver de sentir-se culpables per això. A la sortida de les projeccions d'”Un amor imposible”, he conegut dones de 40 i 50 anys molt commogudes, perquè no havien parlat mai del que els havia passat durant la seva joventut. Em sembla important que existeixin pel·lícules com aquesta que els animi a treure el que porten dins.

P: Per què creu que “Un amor imposible” no té distribuïdora a Espanya?

R: Moltes de les meves pel·lícules han funcionat bé a Espanya, potser no és un bon moment per a les pel·lícules franceses a l’estranger. Espero que el seu article em permeti trobar un distribuïdor.

Philipp Engel (Barcelona, 1970): Format en estudis literaris, va treballar 10 anys en la indústria discogràfica, per després consagrar-se en el periodisme cultural. Així, ha col·laborat en diferents mitjans, com ‘La Vanguardia’, ‘El Mundo’, ‘Qué Leer’, ‘Sensacine’, ‘Sofilm’ i ‘Fotogramas’, entre molts d’altres.