A “After Life”, Ricky Gervais afronta temes tan complexos com el dol i la pèrdua sense perdre de vista l’humor políticament incorrecte

La carrera de Ricky Gervais s’ha basat fins ara en una gesta que, pels temps que corren, és fins i tot èpica: parlar de temes molt dramàtics servint-se d’un humor irreverent i sovint políticament incorrecte. Hi ha qui ho diria a la inversa, que fa humor i el subtext és més seriós del que aparenta. Però seria inexacte, perquè al capdavall mai permet que la forma, que l’acudit, es cruspeixi el fons, la reflexió. Això val pel gruix de les seves obres, ja sigui “The Office”, “Extras” o “Derek”. Són, totes aquestes sèries, una extraordinària demostració que es pot fer humor desllenguat i eixelebrat sense perdre de vista la sensibilitat, i és per això que Gervais ha aconseguit la fita de fer-nos riure mentre pensem. No es limita a deixar caure la bomba, sinó que aquesta és la catarsi que ens permet raonar alguns dels grans temes de la nostra quotidianitat. A “After Life”, el seu nou treball per a Netflix, posa el dit a la llaga d’un del temes més difícils d’abordar tant a la vida com a la ficció: la Mort. Té sentit la vida quan perds la persona que més t’importa? Té sentit la vida en societat quan perceps que ja no et dóna motius per a integrar-t’hi? La resposta a aquestes preguntes són el que vertebren els sis episodis de 30 minuts d’aquesta esplèndida sèrie que ens emmiralla a la gestió del dol, el paper de l’humor i la nostra capacitat d’empatitzar amb els altres.

“After Life”

A “After Life” Gervais és Tony, reporter d’un diari gratuït que ha decidit viure sense filtres arran de la mort de la seva dona. Verbalitza el dolor fins a extrems insòlits, no es calla res del que pensa dels altres i fins i tot ha provat de suïcidar-se, però mai ho culmina per no deixar la seva gossa sense amo. Però la realitat sempre et pot sorprendre, encara que hagis decidit que no tens motius aparents per creure-hi. Gervais continua fidel a la seva manera d’explicar les coses. “After Life” és una sèrie molt senzilla, molt costumista, i cada seqüència està plantejada per interpel·lar l’espectador: d’alguna manera, cada debat que s’hi obre, cada situació que s’hi exposa, ens porta a ficar-nos en la pell del protagonista i reflexionar sobre la nostra pròpia posició moral. Tony, com Gervais a la societat de l’espectacle, diu en veu alta aquelles coses que nosaltres només ens atreviríem a pensar. I al mateix temps la seva tragèdia personal ens identifica, perquè la seva pèrdua apel·la a les nostres, i íntimament sabem que la seva manera de viure-la és la perfecta representació de la seva complexitat. El principal mèrit d’aquesta sèrie, un veritable compendi sobre el caràcter tragicòmic de les nostres vides, és la seva capacitat per fer-nos riure i plorar en una mateixa escena. Planteja moments d’una intensitat dramàtica excepcional, però quan sembla que les llàgrimes són irreversibles es treu de la màniga un gag o una ocurrència que ens desarma, que ens força a acceptar el poder balsàmic del somriure. Tot això es deu a que “After Life” és, al final, un acte d’extrema honestedat: una declaració d’amor a la vida, però també una lúcida diagnosi de les seves lloses. És impossible acabar-la i no pensar amb emoció en el que hem perdut, en el que tenim i en la importància de prendre’ns consciència.

Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. 
Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política.