“Dolor y gloria” ho té tot per guanyar la Palma d’Or. El Festival de Cannes encara no ha anunciat la programació de la seva 72ª edició, que se celebrarà del 14 al 25 de maig. No ho farà fins a mitjans d’abril, com mana la tradició. Però seria molt estrany que « Dolor y gloria », el magistral autoretrat de Pedro Almodóvar, que s’estrena a les nostres sales el 22 de març, no acabi competint a Cannes.  Com tothom sap, el manxec és el « chou-chou » del nostre cinema a França. Fins i tot més que en el nostre país, on almenys dues de les seves pel·lícules (“Julieta” i “Mala educación”) han patit alguna cosa similar a un boicot per causes alienes, i on també ha encaixat el rebuig sistemàtic de la crítica més reaccionària. A França, en canvi, se l’adora. Una adoració gairebé unànime, compartida per la crítica, el públic i el festival dels festivals, on ja ha assistit fins a cinc vegades, obtenint diversos premis, com a la millor direcció per “Todo sobre mi madre” (1999) i al millor guió per “Volver” (2006). Això sí, li falta la Palma d’Or, i “Dolor y gloria “ ho té tot, com dèiem, per aconseguir la glòria sense massa esforç. Queda per veure la qualitat dels contendents, que serà alta, perquè s’espera que assisteixin personatges com Tarantino, Gray o Jarmusch. Però fins i tot en el cas d’una selecció excel·lent, és molt probable que seguim apostant per “Dolor y gloria”.

Penélope Cruz a “Volver”

Flota a l’ambient la idea de que “Dolor y gloria” podria ser la millor pel·lícula d’Almodóvar, una cosa que ja ens provoca una aguda migranya només de pensar-hi. El que és segur és que la pel·lícula és rebuda com la culminació d’una brillant filmografia, com un testimoni en el sentit de la RAE de “treball en què l’autor, en l’últim període de la seva activitat, deixa expressar les vistes fonamentals del seu pensament o les principals característiques del seu art, en la forma que ell o la posteritat consideren definitiva». Als seus 69 anys, Almodóvar està en plena forma artística, la pel·lícula ho demostra, i està clar que li queda molt per fer i dir, però “Dolor y gloria” és un compendi crucial del millor que ens ha donat fins ara, almenys de la seva última etapa, i es preveu que el seu següent pas – la sèrie que se suposa que prepara per a Netflix- serà un fresh new start. De moment, tenim “Dolor y gloria” que, per a l’espectador, és sobretot la segona. Glòria beneïda. Com ja sabran, Antonio Banderas, el seu millor treball fins ara, ofereix una rèplica de ficció del propi Almodóvar, un cineasta anomenat Salvador Mallo que, com Fellini de “8 1/2 “, atravessa una fase de bloqueig creatiu, en aquest cas causat per mil malalties físiques resumides en una animada per Gatti, que, en el seu esforç enumeratiu, ens va traslladar capritxosament a la ment el moment “los viajes de Victor”de la interessant adaptació que Roger Avary va dur a terme a “Las leyes de la atracción”, de Easton Ellis. Si ens ha vingut al cap un referent literari, potser és perquè “Dolor y gloria” també està plena de cites literàries, que van de Jordi Costa, i el seu “Cómo acabar con la contracultura”, al gran mestre de la intertextualitat: Enrique Vila-Matas.

Pedro Almodóvar i Penélope Cruz a “Dolor y gloria”

Sense revelar massa totes les meravelloses sorpreses que depara “Dolor y gloria”, direm que s’inicia amb Banderas/Mallo/Almodóvar immers en el líquid amniòtic de memòria, que rima amb el riu de la seva infància, on es desenvolupa una escena de bugaderes, de to quasi bíblic, en la que intervé Rosalía, amb to angelical, i Penélope Cruz, en una nova reencarnació del paper que sempre borda per Almodóvar. La primera part de la pel·lícula funciona com un tir (mai millor dit), gràcies a un extraordinari Asier Etxeandía, que encarna a l’actor amb el que el director,  arrel d’un homenatge de la Filmoteca Espanyola, es retroba anys després de distanciament. Intervé, amb una ironia mordaç, l’heroïna, aquella droga mortífera, descobriment tardà pel cineasta de ficció, que té un efecte proustià a la seva ment, a la que aflorant els records d’una infància de despertars, vocacionals i sexuals. La segona part es ralentitza una mica, perd aquella malenconia fluida, per concentrar-se en dos nous blocs, l’antic amant (Leonardo Sbaraglia) i la mare, ja en els seus últims sospirs, ara encarnada per Julieta Serrano que evoca a l’enyorada Chus Lampreave. La pel·lícula fa una metamorfosi i canvia de ritme, però no es desequilibra. Segueix fluint, com el riu. Amb una excel·lentíssima direcció d’actors, un guió sense fisures i una meravellosa posada en escena, que no decau en cap moment, “ Dolor y gloria “ és, sens dubte, la pel·lícula d’una vida, de tota una vida, i de tota una carrera. Es mereix la Palma d’Or com a mínim. I estem segurs que tant els francesos com González Iñárritu, anunciat president del Jurat d’aquesta edició, sabran veure-ho, i no deixaran passar l’ocasió. Molta sort.

Philipp Engel (Barcelona, 1970): Format en estudis literaris, va treballar 10 anys en la indústria discogràfica, per després consagrar-se en el periodisme cultural. Així, ha col·laborat en diferents mitjans, com ‘La Vanguardia’, ‘El Mundo’, ‘Qué Leer’, ‘Sensacine’, ‘Sofilm’ i ‘Fotogramas’, entre molts d’altres.