“Bohemian Rhapsody” i la propera estrena de “Rocketman” confirmen el bon moment d’un gènere d’estranya trajectòria: les biografies d’estrelles de la música

El biòpic és un gènere desigual per definició, perquè es debat constantment entre la voluntat d’aproximar-se al mite (és a dir, la visió que en té el públic) i l’intent d’entendre la persona, generant una tensió narrativa que en la majoria d’ocasions comporta una renúncia a la forma per centrar-se estrictament en el fons. És per això que les biografies fílmiques s’han acabat associant a un estil planer, telefílmic i, en molts casos, condescendent: en el fons saps el que estàs mirant no és la veritat, sinó la versió de la realitat que volen que vegis, amb el greuge afegit que els guions han estat supervisats o aprovats per persones que no estan gens interessades en mostrar la veritable cara dels protagonistes. En el cas de les pel·lícules sobre estrelles de la música, s’introdueix la variant que a les seves vides estan encara més normalitzades les incursions al costat fosc, i per tant acostumem a veure més la forja del mite que no la seva decadència o els seus errors. Són històries d’autosuperació, de traumes no assumits, de vides truncades que deixen llegats extraordinaris. L’interès acaba radicant més en la llegenda que no en la construcció del relat fílmic, perquè aquest està totalment condicionat per la fidelitat a l’itinerari existencial del personatge.


Rami Malek a Bohemian Rhapsody

Fixem-nos en la majoria de títols sobre estrelles de la música de les darreres dècades. “La Vie En Rose”, “Selena”, “Tina”, “Ray”, “Get on up”, “The Buddy Holly Story”, “La bamba”, “Last Days”, “The Runaways” o “En la cuerda floja”, no estan exempts d’interès, però tenen una estructura gairebé idèntica que s’entreté molt en la miscel·lània al voltant dels seus protagonistes (i més en concret, en les seves vides sentimentals) però molt poc en el procés creatiu de la seva obra. En el fons, un dels problemes fonamentals de tots aquests films és que donen per sobreentès el que els espectadors sabem de les estrelles que retraten, i d’alguna manera es limiten a encadenar la successió d’estampes que apuntalen la nostra visió del personatge. Hi ha, per descomptat, il·lustres excepcions, com “The Rose”, biografia encoberta de Janis Joplin protagonitzada per Bette Middler; “Sid y Nancy”, una singular reconstrucció de la trajectòria del líder de Sex Pistols; “Bird”, l’extraordinària reivindicació de Charlie Parker a càrrec de Clint Eastwood; “Great Balls of Fire”, una suggestiva aproximació a la figura de Jerry Lee Lewis; “The Doors”, on Oliver Stone encertava a posar imatges a l’atmosfera musical de Jim Morrison; i, sobretot, “Velvet Goldmine” i “I’m not there”, de Todd Haynes. La primera, sobre la relació entre David Bowie i Iggy Pop, i la segona, sobre les múltiples cares de Bob Dylan. Però són, dèiem, repunts d’una lloable originalitat dins un gènere que ho acaba refiant gairebé tot a l’empatia que desperta la seva banda sonora.


Taron Egerton a Rocketman

En aquest sentit, “Bohemian Rhapsody” és la síntesi dels seus virtuts i defectes: com a relat fílmic al voltant de Freddie Mercury és clarament deficient, perquè és una visió parcial, blanquejada i interessada de la realitat, però com a viatge emocional a la influència generacional de les cançons de Queen és molt eficaç i a estones fins i tot brillant. El seu enorme èxit mundial tindrà com a conseqüència més immediata el rellançament comercial del gènere, i el primer ressò el tindrem el proper mes de maig amb l’estrena del biòpic d’Elton John, “Rocketman”. Que aquesta pel·lícula s’estigui presentant com una “fantasia musical” al voltant del seu protagonista no deixa de ser un acte d’honestedat, perquè almenys no ens la volen vendre com a una veritat absoluta. La incògnita és si aquest film, com els que vindran, persisteix en l’error de limitar-se a enaltir l’estrella o, per contra, hi ha qui aprofita per fer un cinema personal i amb esperit crític.


Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé.
Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política.