La nostra salvadora

“Capitana Marvel” no és només un graó més de l’univers de Marvel: és el salt definitiu de la dona com a protagonista de les històries de superherois  

Mai més res no tornarà a ser com abans. Aquesta és la idea amb què Marvel ha estructurat el camí que ens ha portat a “Avengers: Endgame” i que està convertint cada nova pel·lícula de l’editorial en una catarsi per entregues. Però per més que la divisió en fases hagi servit perquè sabéssim on érem cada vegada i amb qui, per més que tinguem clar que la història principal és al final la que afecta tots els personatges del seu univers, el secret de l’èxit de Marvel resideix en la capacitat per atorgar a cada superheroi una identitat molt ben definida que interpel·la directament alguns dels grans temes de l’audiovisual contemporani. Un parell d’exemples prou significatius: “Doctor Strange” qüestionava les fronteres d’allò que veiem, del que creiem que és real i del que no, i “Black Panther” és la perfecta metàfora de la visibilització definitiva de les minories a la societat de l’espectacle. Doncs ara “Capitana Marvel”, lluny de ser només el graó d’un imaginari en expansió, és per damunt de tot la il·lustració de l’apoderament femení d’un gènere que tradicionalment ha estat dominat pels homes. Per això no és gens estrany que la seva irrupció al relat de Marvel es produeixi en el moment exacte que, efectivament, mai més res no tornarà a ser com abans.

Fixem-nos en la gènesi del personatge. Carol Danvers, pilot que aspira a guanyar el cel, acaba perduda en altres mons i havent-se de convertir en una poderosa guerrera cridada a portar l’estabilitat a la galàxia. El seu retorn a la Terra no té només l’objectiu d’erigir-la en la nostra salvadora davant la devastació exercida per Thanos, sinó que també és una recerca de la pròpia identitat: la seva i la nostra. Com ella, els lectors i espectadors de Marvel hem viatjat durant anys a d’altres mons per entendre’ns millor a nosaltres mateixos, i com ella aprenem a mirar més enllà per saber percebre la nostra realitat més propera. La Capitana Marvel és l’ascensió definitiva de la dona en un context narratiu que fins ara l’havia relegat a poc més que una comparsa. Després de tots aquests anys en què els seus col·legues de Los Vengadores han estat incapaços d’aturar la més gran de les amenaces. És ella la veritable escollida per arreglar el despropòsit. Per això és una capitana, perquè és la líder que ara el món necessita, i per això és dona, perquè ja som lluny d’aquells temps en què elles es limitaven a ser salvades. “Capitana Marvel” és el resultat d’una evolució de la narrativa moderna que, en el fons, és la mateixa que porta de Luke Skywalker a Rey i de Superman a Wonder Woman. Tampoc és cap casualitat que Marvel hagi escollit explicar el seu origen i així situar l’acció als anys 90: després d’esprémer els 80 i les seves nostàlgies fins a l’infinit i més enllà, pel·lícules com aquesta demostren que li ha arribat el torn a la dècada posterior. I no és estrany que sigui Marvel qui ho abanderi, perquè els seus superherois sempre han estat de transmissió generacional.