ALERTA SPOILER

“Personatge còmic encarregat de divertir a reis i cortesans amb chocarrerías i gestos”. Així defineix la RAE el concepte, paraula, treball o fins i tot adjectiu bufó. Però no es vagin, amics, perquè encara hi ha més: la segona opció de la mateixa RAE és “truà que s’ocupa de fer riure”.

Al bufó se li ha de lligar bé curt, perquè, si no ho fas, et surt un Dani Mateo, un Andreu Buenafuente, un Ignatius Farray o un Pepe Rubianes.

D’una banda, el bufó sempre està al servei dels altres, nobles o civils, i no se li suposa iniciativa pròpia ni la possibilitat de sortir-se del guió. Dos, el bufó és un truà, un home o una dona de mala vida, vicis mil i, possiblement, poca formalitat i molta destresa en la mentida. Conclusió: al bufó se li ha de lligar ben curt, perquè, si no ho fas, et surt un Dani Mateo, un Andreu Buenafuente, un Ignatius Farray o un Pepe Rubianes, o et munta una sèrie com “Vergonya” (Movistar+), l’últim capítol de la qual de la segona temporada acaba amb un dels seus personatges ficant un fuet pel darrere a un altre personatge.

I han saltat les alarmes. Els bufons ens ofenen! Els bufons són uns bruts! I la dreta, qui si no?, ha posat el crit al cel. Perdó, la Dreta, amb majúscules. Aquesta que no va esfumar en 1978, i segueix aquí.

Qui està darrere de “Vergonya”? Juan Cavestany, conegut, sobretot, per la comèdia destroyer però molt poc apreciada per la cultureta, “El sorprenent món de Borjamari i Pocholo” (2004), i Álvaro Fernández-Armero, autor de “Tot és mentida” (1994), la comèdia generacional espanyola per antonomàsia. Sí, aquella en la qual Penélope Cruz i Coque Malla tenien una mítica conversa a la cuina.

De la suma de les lúcides ments de Cavestany i Fernández-Armero ha sortit una sèrie protagonitzada per Jesús (Javier Gutiérrez en estat de gràcia), un fotògraf de noces i comunions obsessionat amb dedicar-se a la fotografia artística, i amb una gran virtut/defecte: ficar la pota. El que ell pensa, ho trenca. Es fica en un embolic, i no només no sap sortir d’ell: fica a tots els que li envolten al mateix forat. Jesús és mentider, Jesús no entén res. I Jesús porta de cap a la seva dona (Malena Alterio, prodigiosa), es baralla amb el seu sogre (Miguel Rellán, sublim) i no pot evitar dir-li el que pensa al seu soci i amic (un pacient i bondadós Vito Sanz).

La gràcia de “Vergonya” està en la vergonya aliena que et provoquen les procacitats, les ficades de pota i incorreccions de Jesús i el seu particular sentit de la vida. No, no és una sèrie còmoda de veure. Hi ha molts acudits sobre caques, es parla de racisme, homosexualitat, adopció, cocaïna i incest, i el sexe impregna tots els capítols. No és el típic text lleuger, entretingut i una cosa banal que un bufó de manual representaria davant del rei de torn, mentre aquest badalla indolentment pensant en la sagnant cacera de guineus o d’elefants que li espera aquesta mateixa tarda.

Jesús et pot caure millor o pitjor, però la seva labor de bufó deslligat i imprevisible és il·luminadora. Quantes vegades hem callat per por o educació?

Cavestany i Fernández-Armero, al costat de l’intrèpid productor Enrique López Lavigne, van molt més allà: a treure’ns els colors, a retratar-nos amb les nostres pútrides misèries i, portant-ho a un extrem heavy metal, compondre un incòmode retrat social on un desaprensiu de tot just metre i mig destapa, sense voler, un entramat d’hipocresies, secrets, costums caducs i neoliberalismes irresistibles.

Jesús et pot caure millor o pitjor, però la seva labor de bufó deslligat i imprevisible és il·luminadora. Quantes vegades hem callat per por o educació? Jesús, també conegut en la sèrie com a Paquet, és el nostre home. Ens representa. Per cert, què vol dir chocarrería? Gràcies, una vegada més, RAE: “Acudit o dita grollers”.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.